Algú se’n recorda de les cabines telefòniques?

Menys del 20% de la població ha fet servir alguna vegada aquests gairebé vells objectes de museu (i pràcticament cap usuari d’entre els menors de trenta anys) que tenen més d’un segle d’història.

La popularització del telèfon mòbil des dels anys noranta va arronsar a les cabines definitivament del mobiliari urbà, víctimes de l’abandó i del vandalisme, però, així i tot, els successius governs van decidir concedir-los una pròrroga. L’última mesura de gràcia es va prendre l’1 de gener del 2019. Però quan entri en vigor aquesta llei previsiblement el segon semestre d’aquest any, deixaran d’existir després de ser eliminades del servei universal perquè cap companyia voldrà fer-se càrrec d’elles.

A Espanya sobreviuen al voltant de 15.000 cabines. L’actual servei universal garanteix que hi ha d’haver almenys un telèfon públic de pagament i un més per cada 3.000 habitants a cada localitat de 1.000 o més habitants i una cabina a cadascun dels municipis de menys de 1.000 habitants on estigui justificat basant-se en els criteris d’oferta mínima. Però ja a 5.000 municipis no hi ha cap cabina.

Com que ningú no es vol fer càrrec d’aquest negoci ruïnós, el Govern ha obligat Telefònica a costejar el servei i el seu manteniment (2 milions d’euros a l’any), encara que després el compensen parcialment aquest cost. Segons xifres de Telefònica, la mitjana de trucades per cabina és d’1,15 al dia, i gairebé totes es concentren en uns pocs terminals, és a dir, que la majoria estan sempre inactives.

Sense comptar que el vandalisme i els robatoris s’acarnissen amb les que tenen més usuaris. També desapareix l’obligació d’editar any a any una guia telefònica que ja ningú no consultava i que ni tan sols estava actualitzada amb els números mòbils.